Les festes del futur: Article de la Filà en 2008

Com ens podem imaginar les festes del futur? Segurament hauran canviat moltes coses: les persones, els canvis generacionals, la formació, aspectes econòmics, socials, els hàbits i els costums, les bandes de música i les peces amb què desfilem. Tot haurà canviat, segur, però no tenim ni idea de com seran, perquè a poc a poc, nosaltres mateixos anem modificant i adaptant les tradicions, sense adonar-nos-en, als gustos i a les modes de cada moment. És evident, i així ho esperem, que els actes perviuran molt de temps i seguirem realitzant els actes més tradicionals que fem durant els cinc dies de festa i al llarg de tot l’any, però generacions futures vindran i adaptaran els canvis socials a tot allò que els interesse i els convinga. Nosaltres ja ho hem fet i ho estem fent. I no podem predir què és el que canviarà. De moment, ja hem decidit que no fem l’acte de la Mahoma. Què pensarien els nostres avantpassats si ho saberen? Segurament ho entendrien. A ells també els passaven coses i s’adaptaven als canvis com podien. El que és evident és que les persones necessitem fer les festes, siguen les d’este segle XXI, les del segle XX o les del segle XIX, per això, uns quants dies a l’any canviem els nostres hàbits quotidians, l’aspecte del nostre entorn urbà i ens immergim en una gran obra de teatre en què tots som actors i expectadors alhora.

No podem saber què passarà, però sí que podem saber què passava fa uns quants anys. En este aspecte, en la filà Terç de Suavos tenim la gran sort de comptar amb la crònica que escrivia el tio Julián, on anotava les coses que passaven cada any. Enguany voldria comparar les festes de fa cent anys amb les actuals, perquè ens adonem de com han canviat les coses.

Conta el tio Julián que la filà va créixer molt l’any 1901 (uns 27 festers) i que desfilaven pel poble acompanyats de la música d’Atzeneta, que interpretava, entre altres obres, la popular Habanera del requinto que van utilitar uns anys després per al ballet que feia la filà. Explica també, que durant l’acte de l’ambaixada anaven al casino i el metge els preparava una beguda coneguda com el blanc i negre. Quan s’acabava l’acte de l’ambaixada ja eren tots els assistents més metges que el primer; és a dir, el gafarró sense plomes –com li agradava dir– havia sigut de campionat. Sembla que un altre costum que tenien era anar la nit de Sant Blai al Ravalet, on estava el Café de la Unió i enmig del carrer es menjaven el perol que preparaven per a sopar. La primera volta, a l’amo de la ferreteria que hi havia en el racó de Morera li va agradar la idea i els va convidar a olives, però un d’ells va tirar les olives per terra i el plat enmig del carrer i no va acabar massa bé la cosa.

Celebra el narrador en les cròniques anuals les paelles que es menjaven, cada vegada en un lloc, a vegades de nit i, sobretot, que fóra de gallina. En el maset de l’època representaven l’obra dramàtica de Don Juan Tenorio i al voltant d’una foguera tocaven i ballaven la polca. La guitarra els acompanyava durant les nits de festa, feien serenates pel poble i en el casino, sent més especial la de l’última nit de festes. Serenates que eren seguides per un públic nombrós, segons conta, i en especial per forasters que venien al poble a vore les festes.

L’any 1908 va ser capità dels Suavos Enrique Calatayud. El tio Julián diu que, encara que era un obrer, va fer tot el que va poder i més, i que tot va eixir a les mil meravelles. La música va ser la mateixa, la d’Atzeneta; ja no calia establir pactes nous amb ells, els escrivien una carta i això ja feia de contracte, dos músics més, dos músics menys, 5 pessetes més o 5 menys, tampoc era cap problema, ni per als uns ni per als altres. Aquell any tenien el maset en una habitació de ca la tia Pedaça, una habitació sòlida sense problemes d’enfonsament del terra i ben ventilada. La nit del caldero (o siga, la vespra de la festa) van haver de fer-ne bona cosa i com que el sergent no estava en condicions, el sergent anterior va voler posar la mà i no el deixaren, la qual cosa el va incomodar. Després de sopar va començar l’orquestra, i en això que van entrar estranys que els volien pegar. El sergent, que va voler posar orde va eixir malparat, en paraules del narrador: va voler fer de redemptor i en va eixir crucificat. Els dos que havien entrat en el maset no paraven de fer destrosses en els bancs i en tot el que trobaven per davant fins que els van poder amarrar amb una corda i escapar d’aquella gent que havia anat amb la clara intenció de pegar-los –segons paraules del tio Julián– de repartir galletes de carn humana, de grau i per força.

La diana del dia de Sant Blai també va ser digna de recordar; en la plaça de Sant Tomàs, els soldats d’infanteria es van convertir en llancers per haver estat carregant el burro –la panxa– de vi durant la nit anterior. La represa que tenien alguns en la panxa els va obligar a tirar-la fora com pogueren. La Junta de Festes de l’època, presidida per l’alcalde, va demanar als Suavos que feren un piquete d’honor l’últim dia en l’ermita del Crist. Este piquete l’alternaren els Suavos amb els Granaders i cada any el feren uns, però al tercer any els Granaders no el pogueren fer per falta de membres, així que l’any 1911 ja no es va fer.

L’últim dia de festes van rifar una magnífica tortada que havien tingut durant tots els dies de festa damunt de la taula, adornant-la. Van fer 200 paperetes i en vengueren 190. Aprofitaren l’afluència de persones, a les tres de la vesprada en la font del Ravalet, on es reunien per a començar l’acte del canvi de bandes en les monges agustines, per a fer la rifa. Un xiquet va posar la mà en la boina on estaven els números i l’agraciada amb la tortada va ser la mestra de l’escola de xiques. Havien arreplegat 4 pessetes i 50 cèntims i, com que no sabien què fer amb estos diners, decidiren donar-los a un suavo que estava en casa perquè havia rebut en una cama un tret fortuït d’escopeta.

L’any 1908, els Suavos van haver de lamentar la defunció d’un membre, jove per cert, que a causa d’una tisi pausada i lenta, però col·lapsada va morir el 28 d’octubre d’aquell any i que va deixar un gran buit entre ells.

Una altra anècdota va ser la d’uns altres dos que no s’avenien de cap manera i un no volia pagar els gastos de festa, de manera que la filà es va vore obligada a donar-lo de baixa, això sí, sense deixar de cobrar el que els devia.

La filà va demanar a l’alcalde de festa i a la Junta que se’ls concedira música pròpia en el piquete o, si esta no podia, que ho fera la dels Espanyoletos i no deixar així un buit entre la imatge de sant Blai i el piquete. Després d’una bona discussió, els representants de la junta accediren, però no ho van poder dur a terme perquè l’Ajuntament no volia que anaren tan junts a ells i per altres causes que no explica, així que la filà es va quedar en el mateix lloc que estava. Tot això, segons el tio Julián, era per l’enveja que se’ls tenia per la unió que hi havia entre els Suavos de l’època, que eren capaços de deixar de costat qualsevol assumpte i per això hi havia altres persones que apuntaven directament cap a ells. No obstant això, la marxa de la filà no feia més que millorar i créixer i totes les maquinacions dels contraris s’estavellaven sense afectar-los massa.

Aquell any van eixir a 14 pessetes i mitja per plaça.

I així acaba la narració de les festes de l’any 1908 escrita pel tio Julián. Ara podem posar-nos per un moment en la seua manera de pensar i comparar les nostres festes actuals amb aquelles. Com pensarien ells que serien les festes cent anys després? Nosaltres ho sabrem enguany, però no ens podem ni imaginar com seran les festes d’ací cent anys.

Bones festes, que hi haja molta harmonia i vítol al patró sant Blai.